30.1.06

ENLLAÇOS

25.1.06

EXÀMENS LITERATURA MODERNA

Recordeu les dates d'examen:

- 1 ES-L dia 8 de febrer (LV3).
- 1 SB STGC STGG (LV2 i LV3) 10 de febrer.
- 1 SA i 1 STGC STGG And 10 de febrer.
- 1 ES And 14 de febrer.

Bona feina!

9.1.06

Ressenya: El renacimiento de Peter Burke


Peter Burke, El Renacimiento. Traducción castellana de Carme Castells. Barcelona, Biblioteca de bolsillo, Crítica, 1993. 121 p. ISBN: 84-7423-982-6

En un esforç de concisió i claredat, el professor Burke ens ofereix aquí la millor introducció que existeix al Renaixement a Europa, considerant-lo no com un 'període' de la història, sinó como un 'moviment' que, tractant de reviure l’Antiguitat, va produir una sèrie de notables canvis en el conjunt de la cultura occidental, des de l’arquitectura, pintura i escultura fins la literatura i l’ensenyament.

Professor d’història cultural a la Universitat de Cambridge i membre de la junta de govern de l’Emmanuel College, Peter Burke fou un dels primers professors adjunts dels Estudis Europeus de la Universitat de Sussex, a la qual va pertànyer fins el 1978. Forma part de l’Acadèmia Britànica i de l’Acadèmia Europea, és portador de la medalla Erasmus i doctor honoris causa per la Universitat de Lund. Ha impartit cursos i conferències a la majoria de països europeus, així com a Xina, Índia, Japó, EE.UU, Brasil, Argentina, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Ha publicat nombrosos llibres i articles, traduïts a més de vint idiomes. Destaquen: Cultura Popular a la primerenca Europa Moderna (1978), El Renaixement italià. Cultura i Societat a Itàlia (1968), Antropologia Històrica de la primerenca Itàlia Moderna: Assaigs sobre la Percepció i la Comunicació (1987), Teoria Històrica i Social (1992) i El Renaixement Europeu: Centres i Perifèries (1998).

Partint de la visió del Renaixement que va proposar Burckhardt a La cultura del Renaixement a Itàlia (1860), l’autor s’encarrega de revisar aquesta teoria i apropar-nos a una realitat més fonamentada i deutora de la realitat de l’època que estudia. La primera part de l’assaig desmunta el mite de l’oposició entre l’Edat Mitjana i el Renaixement que ens proposava Burckhardt, fent palesa la continuïtat entre ambdues èpoques. Ni l’Edat Mitjana era un període tan obscur ni el Renaixement suposà un canvi tan sobtat, tot és immers dins un procés.
La segona part és dedicada íntegrament a l’origen italià del Renaixement, plena d’exemples i dates, correlacions entre la cultura clàssica i la nova forma d’entendre el món i les seves aplicacions concretes. La presència d’algunes repúbliques al territori italià afavoreix la comparació amb el sistema de govern de les polis gregues, i la presència arquitectònica de l’antiga civilització romana, deriven en un retrobament amb la cultura clàssica, la qual s’estudia en tots els seus àmbits. Des de la recerca i re-edició dels manuscrits grecs i romans com a fonaments teòrics per a la nova concepció de l’art, i de la vida en general, fins a l’observació directa del llegat físic, s’intenta re-crear la mentalitat dels ‘avis’ en qualsevol vessant de l’art. Arquitectura, pintura, música, literatura i política són exemples d’exaltació i assimilació de la cultura clàssica.
La tercera part tracta de l’obertura a la resta d’Europa, deixant palesa la complexitat del procès i l’actitud creadora, i no només passiva, de la resta del continent. No només es tracta dels humanistes i artistes italians que viatgen i s’instalen fora d’Itàlia; ni dels estudiosos que s’arriben per aprendre les noves tendències; sinó que també per tota Europa hi ha un resorgiment i estudi de la cultura clàssica que permet una nova concepció de l’art. Després d’una primera fase d’assentament d’humanistes fora d’Itàlia ja tenim les generacions autòctones d’humanistes, deutors dels seus mestres i agents de l’evolució del moviment. La difusió que donà la impremta a la cultura fou fonamental per a l’obertura, els intercanvis culturals arreu d’Europa, un instrument importantíssim per als estudis universitaris, ara molt més oberts a la població laica, i la difusió de les noves corrents religioses.
La quarta part tracta de la desintegració del Renaixement. No fou un fet sobtat i concretat en el temps, no tingué unes causes força definides, i fou influenciat per la nova mentalitat científica. Cada àmbit de l’art pot proposar una data diferent per a la clausura del moviment, però tots coincideixen en una evolució i no un trencament entre el Renaixement i els moviments posteriors. Finalment tenim una breu però interessant conclusió, una mena de resum.

Un cop finalitzada la lectura, tenim una visió clara d’aquest ‘moviment’, el seu enllaç amb l’Edat Mitjana, les seves causes, desenvolupament i dissolució paulatina. El Renaixement no suposa cap trencament sinó una evolució natural conseqüent amb els canvis polítics, socials i científics de l’època, i de la mateixa manera es desintegrarà.

L’assaig de Burke ofereix una nova orientació a l’estudi de la literatura catalana moderna, molts textos són re-interpretats i ens permet adonar-nos de la importància de Catalunya, centrada en figures com Boscà, al Renaixement Europeu. Les obres de Joan Lluís Vives i Despuig adquireixen una nova dimensió sota aquesta interpretació del Renaixement, ja que ara es veuen des de l’òptica de l’assimilació i imitació dels clàssics; i valorem l’acció de la cort com a difusora i generadora d’art.
No ens trobem a una època adormida artísticament sinó que es tota Europa en general que desperta a una nova concepció de l’art basada en el preceptes i l’estudi dels clàssics.